L’objectiu final de tot esportista recau en el seu rendiment, sempre i quan vagi de la mà d’una bona salut. Els paràmetres bioquímics, que podem determinar a través d’una analítica de laboratori, serveixen com a biomarcadors que permeten saber què està passant als músculs i al cos en general de l’esportista que tenim davant.
L'objectiu principal del control bioquímic de l'entrenament és ajudar als entrenadors, fisioterapeutes, metge de l’esport i al dietista-nutricionista esportiu, a aconseguir el rendiment màxim i evitar el sobreentrenament o fatiga crònica.
A més, aquestes analítiques també ens permeten fer una millor valoració nutricional de l'esportista o bé veure si hi ha alteracions en algun òrgan. També ens permeten valorar si es toleren les càrregues d'entrenament; si es cuida l'alimentació i la hidratació o si l'esportista pot continuar fent un major volum d'entrenament.
Com bé sabem, l’adaptació a l’entrenament i en conseqüència la millora en el rendiment de l'esportista dependrà del control del volum, la intensitat i els períodes de descans. Per a poder dur una bona planificació en aquest sentit, l’analítica ens pot servir com a eina per a poder prevenir la fatiga crònica o sobreentrenament. A aquests paràmetres analítics se’ls anomena “marcadors biològics del sobreentrenament”.
El paràmetres sanguinis més utilitzats són alguns aminoàcids (AA), la creatina quinasa (CK), la Urea (U) i el cortisol (C) .
Pel que fa als aminoàcids, són molècules que provenen de la degradació de les proteïnes. Calcular la seva concentració a la sang ens pot servir com a indicador de si s’està utilitzant proteïna com a combustible energètic, per exemple ens pot ajudar a detectar una baixa disponibilitat de carbohidrats en la dieta d’un esportista, o bé altres aminoàcids poden estar indicant-nos un sd. de fatiga crònica. Per a nombrar-ne alguns, l’alanina i la leucina augmenten quan hi ha un buidatge dels dipòsits de glucogen. El triptòfan per exemple és un precursor de la serotonina i una disminució està associada a l’aparició de cansament a nivell del sistema nerviós central. En el mateix sentit, la disminució en els nivells de glutamina també ens poden estar indicant que l’esportista està en risc de patir una supressió del sistema immunitari.
Pel que fa a la creatina quinasa, el seu valor és un paràmetre cada vegada més demanat en el control i valoració de la resposta als entrenaments, ja que s’associa amb els fenòmens de destrucció muscular i el sobreentrenament. La CK ens pot aportar informació sobre la intensitat total de la càrrega o volum de l’entrenament. És lògic pensar que els seus valors seran superiors en esports on hi hagi una major destrucció muscular o major implicació de músculs, o bé després d’una sessió d’entrenament o competició. En exercicis excèntrics com correr, o esports d’impacte, al haver una major destrucció muscular el seu valor augmenta més.
Pel que fa a la urea, aquesta és un producte de degradació del metabolisme de les proteïnes. Per sobre d’un treball del 65% del volum d’oxígen màxim (VO2max), un augment en la seva concentració ens pot estar indicant un augment del catabolisme proteic, és a dir, que ens hem quedat sense glucosa i comencem a tirar de proteïnes. Per tant, el seu valor dependrà de la concentració de glucogen muscular o reserves que tinguem de glucosa, el contingut de proteïnes de la dieta, la velocitat en la que el nostre metabolisme és capaç de fer la glucogenolisis i la velocitat d’eliminació d’aquesta a través de la suor o orina. Per tant, si els valors d’urea en sang son elevats 24 hores posterior a l’entrenament, significa que el cos no està recuperat, que els dipòsits de glucogen encara no estan plens de nou i que cal descansar més (afegir un altre dia de descans) i seguir consumint carbohidrats per a emplenar de nou els dipòsits de glucosa, de manera que pugui haver adaptacions a l’esportista. La situació catabòlica es podria millorar amb un o dos dies de descans i una dieta molt rica a hidrats de carboni (9-11g de HC/Kg de pes corporal), a més de prendre una combinació d'HC/proteïnes immediatament després de l'esforç en una proporció de 3-4g HC/1g Proteïnes.
Per últim tenim el cortisol. El cortisol és també anomenada l’hormona de l’estrès. Està relacionat amb mecanismes de fatiga crònica (l'esportista no recupera adequadament dels entrenaments i va acumulant la fatiga). Un augment considerable en els nivells de cortisol, és indicador d'un estrès psicofísic massa elevat, i no s'ha de mantenir durant molt de temps, perquè ens pot portar a un estat de sobreentrenament i supressió del sistema immunològic, a part d’afectar a altres paràmetres com les hormones tiroïdals i conduir-nos a un estat d’hipotiroidisme amb totes les conseqüències que se’n deriven.
En resum, s'ha demostrat la importància que pot tenir cada paràmetre bioquímic en el control de la càrrega fisiològica de l'entrenament als esportistes. Com hem observat, no hi ha un únic paràmetre que ens aporti informació precisa, ja que aquests estan influenciats per diversos factors, i compleixen amb una funció reguladora de diferents processos metabòlics de l'organisme. Els paràmetres bioquímics poden aportar informació de gran utilitat per al control dels entrenaments, possibles canvis en la dieta i/o períodes de recuperació, la qual cosa, en combinació a altres dades obtingudes de l’esportista, ens pot permetre dissenyar un pla d’entrenament en consonància amb ell.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge general. Màster en medicina de l’esport.
Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva.
Col. Num. 2505315.
Comentários