El dopatge es defineix com l’ús intencionat (o no) per part de l’esportista d’una substància o mètode prohibit per l’agència anti-dopatge.
El primer cas documentat de dopatge data de les Olimpiades del 1904 a St. Louis, quan Thomas Hicks, el vencedor de la marató, va estar consumint dosis de brandy i injectant-se estricnina al llarg de la cursa a peu.
La paraula dopatge prové del terme “Dop”, una beguda alcohòlica utilitzada pels guerrers zulú per tal de millorar les seves destreses en la guerra. Per tant, estem parlant d’una tècnica tan antiga com ho és el mateix esport.
Sobre el 1920 es va fer evident que calia prendre mesures al respecte d’aquesta situació i es quan es va començar a plantejar la creació d’una agència antidopatge. Amb la mort del ciclista danès Knud Enemark Jensen mentre competia als Jocs Olímpics de Roma del 1960 per consum d’amfetamina i la mort un temps més tard del ciclista Tom Simpson durant el Tour de França va augmentar dràsticament la pressió a les autoritats per a incloure els famosos controls antidopatge, essent la UCI (en ciclisme) i la FIFA (en fútbol) les primeres federacions en incloure’ls.
Cada vegada existeixen més substàncies considerades “doping”, i cada dia surten a la llum més casos de dopatge entre els esportistes més reconeguts internacionalment. Tanmateix, el “doping” és una pràctica que no només podem trobar en el sector profesional sinó també en l’amateur, i segurament és aquí on els riscs s’eleven exponencialment.
L’utilització d’aquestes substàncies provoca la sensació de poder competir durant més temps, respondre més ràpid i tolerar majors càrregues d’entrenament o fins i tot tolerar millor el dolor, per tant, és fàcil deduir que una substància que et proporciona aquestes qualitats serà, com a mínim, adictiva. I això és el que passa actualment en el món amateur. Un exemple molt fàcil és el cas dels corticoides. Aquests rebaixen el llindar del dolor i son de fàcil adquisició en farmàcies, o bé broncodilatadors com el salbutamol, que utilitzat fora del context d’una dolència mèdica, pot facilitar l’entrada d'oxigen als pulmons i millorar la ventilació pulmonar.
Òbviament, tots aquests beneficis no son a preu gratuït. Consumir certes substàncies a mitjà i llarg plaç pot comportar potencials riscos i efectes secundaris indesitjats, com per exemple una mort sobtada o una fallada del sistema cortico-adrenal.
A la meva opinió, el dopatge, ja sigui en termes professionals com amateurs, suposa clarament posar en risc la teva salut, a banda de deshumanitzar a l’esportista, destruir el concepte d’esport i transmetre missatges negatius a una societat cada vegada més
deshumanitzada.
Lidia Puyals Boix
Metge general
Comments