EL MAL D’ALTURA: EDEMA PULMONAR INDUÏT PER L’ALTITUD

Si t’agrada anar a practicar l’ascens de muntanyes altes, aquest article t’interessa. Segur que en el teu entorn has sentit parlar del mal d’altura però… què és i per què es produeix exactament? 

Doncs bé, existeixen un grup de malalties induides per l’altura: el mal agut de muntanya, l’edema cerebral induït per l’altura i l’edema pulmonar induït per l’altitud. En aquest article ens centrarem en aquest últim.

La definició precisa de l’edema pulmonar induït per l’altura inclou almenys dos símptomes (disnea en repòs, disminució de la tolerància a l’exercici, dolor toràcic o congestió) i almenys dos signes (crepitants pulmonars, estretors, cianosis central, taquipnea o taquicardia). A aquests s’ha de sumar que hi hagi una relació temporal i espacial amb un canvi d’altitud.  

Com a més altitud pugem i a major velocitat d’ascens, més gran és la incidència de l’edema pulmonar. Per aquest motiu, l’aparició de l’edema pulmonar en altituds inferiors a 2500m és poc probable, mentre que en altures superiors a 4000m ja incrementa al 6%, arribant fins al 15% d’incidència en altures per sobre dels 5500m.   

La causa que explica l’edema pulmonar induït per l’altura és la hipòxia o dèficit d'oxigen que es genera a nivell del teixit pulmonar, provocat per una disminució de la quantitat d'oxigen que hi ha en l’ambient a mesura que anem ascendint muntanya amunt. Aquesta disminució d'oxigen produeix, per una banda, un augment de la frecuencia respiratoria i una disminució del volum corrent i de la ventilació alveolar, provocant hipoxemia, hipocapnia, alcalosis respiratoria, disminució de la saturació d’oxigen i un augment del consum d’oxigen per activació del sistema nerviós simpàtic, i per altra banda, una alliberació de substàncies vasoactives que en persones susceptibles pot conduir a l’edema pulmonar. 

Aquest edema pulmonar és potencialment fatal, i té lloc entre els dos primers i quatre dies després de l’ascens a altituds per sobre dels 3000m. Apareix més freqüentment durant la nit i si no apareix al cinquè dia, ja no tindrà lloc a no ser que s’ascendeixi a altituds majors. Sol afectar a individus entre la tercera i la cuarta dècada de la vida i existeix amb major freqüència en homes que en dones. 

Els símptomes i signes per ordre de freqüència son: disnea, disminució de la tolerància a l’exercici, tos, cianosis, taquipnea, taquicardia, alteració del son, cefalea i alteracions digestives. 

El diagnòstic és bàsicament clínic amb la radiografia de tòrax i la gasometria arterial com a proves complementàries principals. 

El tractament bàsicament consisteix en un descens ràpid a una menor altitud, l’administració d’oxígen suplementari i el tractament en càmera hiperbàrica. En pacients amb edema pulmonar sever, el tractament amb ventilació mecànica no invasiva pot ser una bona opció. En el cas de no disposar d’aquests recursos, es pot administrar una medicació anomenada nifedipino sublingual, que produeix una disminució dels símptomes. 

La prevenció d’aquesta malaltia és possible seguint quatre normes importants: en primer lloc, si estàs a la muntanya i estàs malalt, els símptomes son causats per l’altura fins que no es demostri el contrari. En segon lloc, si es tenen símptomes, cal baixar a menor altitud. En tercer lloc, si es presenten símptomes o no es pot seguir el pas dels companys, s’ha de baixar d’immediat. I per últim, una persona malalta a la muntanya sempre ha de comptar amb un company responsable al costat. 

És important ascendir de forma lenta i paulatina, màxim fins a 300-350 metres al dia en altituds de fins a 7000m. S’ha d’evitar l’activitat física intensa en els primers dies de l’ascens per a no augmentar la pressió de l’arteria pulmonar i per últim també es pot valorar administrar nifedipino per a la prevenció de l’edema al principi de l’ascens i fins a l’aclimatació. 

En resum, l’edema pulmonar provocat per l’altura és una malaltia força freqüent entre els alpinistes i que cal tenir sempre en ment quan es realitzen ascensos en grans altituds, sabent que compta amb un tractament i que la seva prevenció és possible.

Dra. Lidia Puyals Boix

Metge general. Màster en medicina de l’esport. 

Fundadora de EnduranceLab La Seu. Centre de medicina esportiva.  

Col. Num. 2505315.