top of page

ELS TCA, LA CARRERA MÉS LLARGA I MÉS DURA QUE EXISTEIX

En l’article del mes passat nombrava patologies derivades de la repetició de comportaments viciosos que existeixen en el món de l’esport com ara l'anorèxia, la bulímia, el trastorn obsessiu-compulsiu, la vigorèxia, la depressió o l’ansietat.


Jo vaig patir (o pateixo) anorèxia nerviosa. Tot va començar quan tenia 13 anys. A dia d’avui, amb 28 anys, puc escriure obertament sobre aquest tema ja que ja no és tabú per mi. Amb els anys he descobert que amb aquest trastorn alimentari i conviure sempre com passa amb qualsevol malaltia crònica. 


Costa moltíssim exterioritzar malalties englobades dins del grup dels TCA (Trastorns de la Conducta Alimentaria). Els TCA són trastorns psicològics greus que comporten alteracions de la conducta alimentària. La persona afectada mostra una forta preocupació en relació al pes, la imatge corporal i l’alimentació, entre d’altres. A causa d’aquestes alteracions alimentàries, es poden desencadenar malalties físiques importants i, en casos extrems, poden arribar a provocar la mort (sent-ne les causes més freqüents el suïcidi o la desnutrició).  


Son un tema tabú que en una suposada  societat oberta com la nostra sembla mentida que encara se’ls tingui tan poc en compte. Les dades, tanmateix, son alarmants. A Espanya els últims estudis realitzats coincideixen a assenyalar una taxa de prevalença de TCA en població adolescent al voltant del 4,1-4,5% entre els 12 i els 21 anys. En concret, l’anorèxia se situa al voltant del 0,3%, la bulimia en el 0,8% i el TCA no especificat al voltant del 3,1% de la població femenina d’entre 12 i 21 anys.

Segur que tu, lector, també has conegut algú en el teu entorn que pateix o ha patit algun TCA. Actualment, solen ser molt freqüents i cada cop més en el món de l’esport. Segurament ja hi eren abans però degut al boom que està havent i l’augment de les competicions de caire popular, cada vegada, per sort, se’n sent parlar més. El perfil sol ser una dona, adolescent i que practica algun esport amb altes exigències estètiques (ballet, atletisme, natació sincronitzada o gimnàstica són alguns exemples), així com altres esports on el pes pot ser un condicionant pel rendiment (carreres verticals de muntanya, esquí de muntanya, trailrunning, ciclisme…). La proporció d’homes que presenten trastorns alimentaris és d’un per cada nou dones, però no hem d’oblidar que també existeixen en aquest sector.

El problema principal recau en que quan comencem a practicar un esport, i la nostra ment no és prou madura, o bé em comès l’error de fixar-nos en models no adequats (les xarxes socials com Instagram poden jugar-nos una mala passada si no les sabem utilitzar amb criteri), és fàcil deixar-nos dur per les falses creences de que “com menys pesi, millor em sentiré competint i millors resultats tindré ja que aniré més ràpid”, sense saber que qualsevol comportament extremista sobre el nostre cos ens pot fer pagar unes conseqüències a posteriori com la pèrdua de salut.

Quan veiem atletes d’alt nivell que freguen el límit de la salut amb pesos corporals extrems, hem de pensar sempre que darrera seu hi ha tot un equip de metges de l’esport i nutricionistes que estan programant aquests cossos al mil·límetre per a mantenir-los el màxim saludables possible. No ens trobem nosaltres doncs, esportistes amateurs, dins d’aquest grup.

En el meu cas vaig iniciar el TCA a l’adolescència degut a una baixa autoestima i un excés de perfeccionisme. Poc a poc vaig anar generant conductes patològiques amb el menjar (l’amagava o el tirava, anava a sopar a fora amb les amigues i no em demanava res, feia esport en excés per compensar les ingestes d’amagades dels meus pares…). La meva família em va dur a psicòlegs, fèiem controls setmanals de pes amb la pediatra… però no hi havia manera. El dia en que em vaig veure amb un pes tan baix que em marejava inclòs per fer esport, vaig fer el canvi de xip. Però era massa tard. Havia portat el meu cos en un punt de difícil retorn. Al Setembre del 2019, un matí que vaig sortir a córrer, em vaig fracturar una vertebra de l’esquena. Amb 25 anys em van diagnosticar osteoporosis (una malaltia dels óssos típica de gent anciana), que m’havia provocat jo mateixa per haver estat en un baix pes permanent que havia comportat no tenir la menstruació i per tant, una manca d’estrògens (els estrògens son unes de les hormones que juguen un paper important en la fixació del calci als ossos i en el desig sexual). Amb 25 anys tenia el cos d’una persona de 70. I si volia seguir fent el que més m’apassionava (i m’apassiona a dia d’avui) que és l’esport i la competició, només hi havia una manera: alimentar-me de forma saludable. Aprofito per agraïr i picar l’ullet a la meva nutricionista, que com sempre li dic, em va salvar la vida.



Haver patit un TCA i a la vegada ser metge em permet una cosa que m’omple molt a dia d’avui: poder ajudar a altres nois i noies que estiguin passant pel mateix calvari. Per aquest motiu penso que, si amb aquest article, tinc la sort de poder fer que algú, ni que sigui una sola persona es senti identificat i el pugui ajudar, haurà merescut la pena.


Dra. Lidia Puyals Boix

Metge general. Màster en medicina de l’esport. 

Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva.  

Col. Num. 2505315.

6 visualizaciones0 comentarios

Comments


bottom of page