L’esport o l’activitat física sempre s’han vist com un sinònim de salut. Des de l’antiga Grècia, quan es van cel·lebrar els primers Jocs Olímpics fa més de 3000 anys, que milions de esportistes amateurs de tot el m
ón es veuen motivats per entrenar, voler assolir objectius esportius i superar marques personals. Tot això comporta temps, sacrifici i compromís, adjectius que a dia d’avui estan molt ben valorats (potser massa i tot…). Però, malauradament, no totes les vegades l’esport és sinònim de salut.
En els darrers anys, i sota la meva pròpia experiència, he pogut veure com en moltes competicions, inclús curses populars, una part dels nois i noies que hi participen pateixen algun problema de salut derivat d’una alteració en la conducta alimentaria, així com comportaments negatius derivats de la frustració de no haver assolit els objectius marcats.
La veritat és que és força preocupant. La majoria d’ocasions son joves que agafen com a referents esportistes d’alt nivell i s’obliden, moltes vegades, de que aquests conten amb professionals a l’equip que els ajuden a mantenir un cos saludable tot i el baix pes, com per exemple nutricionistes, fisioterapeutes per afavorir les recuperacions, així com coaches esportius que els ajuden a nivell psicològic a poder afrontar l’estrès de les competicions i dels entrenaments del dia a dia.
Una persona “normal”, que treballa vuit hores al dia, en el millor dels casos assegut en una oficina (si tens la “sort” de no tenir una feina física), no pot pretendre seguir els mateixos entrenaments o les mateixes dietes que un professional, ni tan sols la mateixa dieta que el veí que també fa la mateixa disciplina esportiva que ell i sempre guanya. I això a vegades costa d’entendre. A tots ens agradaria ser els millors en allò que fem, i més quan estem pagant entrenadors, fiosioterapeutes, gimnasos o dietistes, però… per experiència, voler arribar a tot i no escoltar el teu cos quan et demana un descans o sortir-se un cap de setmana de la dieta establerta, genera un estrès intern que és contraproduent pel que el viu (en forma de lesions per sobrecàrrega per exemple) i molts cops també pels que tens al voltant (canvis bruscs en el teu humor, aïllament social, conductes obsessives…).
Se m’ocurreixen moltes patologies derivades de la repetició d’aquests comportaments viciosos: anorexia, bulimia, trastorn obsessiu-compulsiu, vigorexia, depressió, ansietat… Que aixequi la mà a qui mai se li ha passat pel cap la típica frase “si m’aprimo pujaré més ràpid” “si entreno les hores que entrena aquest professional em posaré més fort” “si pogués descansar el que descansa aquell jo també guanyaria…”. Error. Cada u de nosaltres tenim les nostres variables fisiològiques, metabolismes i assimilació de càrregues diferents.
Tenir objectius esportius em sembla d’allò més motivant. Les persones ens alimentem de fites. El fet de focalitzar els nostres esforços en un propòsit, ja sigui una cursa popular, una carrera important, o simplement, sentir-nos agust amb el nostre cos, ens fa estar il·lusionats i sentir-nos productius. La satisfacció del dia en que creues la línia d’arribada és indescriptible i haurà valgut la pena tot, i molt més si ho fas acompanyat de les persones que estimes. Però això si, anem a ser realistes i anem a posar-nos cadascú al nostre lloc. Anem a mirar que és el que fem al nostre dia a dia per a desprès poder incorporar els entrenaments que toquen i les dietes que toquen.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge general. Màster en medicina de l’esport.
Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva.
Col. Num. 2505315.
Comentarios