El running s’ha convertit en un dels esports més practicats per la població, ja que no es necessita una gran inversió de material i requereix poc temps per a fer una sessió que resulti efectiiva, si ho comparem amb altres esports com el ciclisme, on la inversió de temps i de diners és molt més gran. Això fa que moltes persones s’hagin aficionat a aquest esport i que cada cop es practiqui amb més assiduïtat, ja sigui com una eina de descàrrega mental després d’una llarga jornada laboral com amb un objectiu més competitiu.
Tot i la gran multitud de beneficis que podem obtenir de la pràctica d’un esport majoritàriament aeròbic com el córrer, també és considerat un dels esports més lesius a nivell articular i muscular. En gran part, perquè és considerat un esport d’impacte, de manera que el pes que han d’aguantar els nostres músculs i articulacions en cada passa és molt gran i es multiplica amb la força de la gravetat. I encara és més agressiu si es practica sobre l’asfalt i no en un terreny tou.
Si ens centrem en les lesions més freqüents en els corredors, el genoll és la part del cos més afectada, i suposa un 40% de les lesions, seguit del tendó d’Aquiles, la part interna de la tibia, el maluc i la zona inguinal. El peu i el turmell correspondrien al 10% i l’esquena al 5%.
Entre les lesions de genoll trobem el sd. rotulià, el sd. de la cinta iliotibial, la tendinitis poplitea i la tendinitis rotuliana. A la cama i al peu cal destacar la tendinitis del tibial posterior, la periostitis, les fractures per sobrecàrrega, el sd. tibioperoneal lateral i anterior, la tendinitis aquílea, la fascitis plantar i la sesamoiditis. A l’esquena, maluc i glutis tenim les lumbàlgies, la bursitis del trocànter, la tendinitis del gluti mig, la osteopatia del pubis, les lesions de la cresta ilíaca, la tendinitis dels adductors, les fractures per arrencament, i la bursitis isquiàtica. A la musculatura posterior de la cuixa son freqüents les ruptures fibrilars, les distensions musculars i el sd. del piramidal.
Segons el tipus de corredor que siguem, estem més predisposats a un tipus de lesions o unes altres. Així doncs, els corredors que fan entre 5 i 32 km a la setmana pateixen més del sd. tibioperoneal, sd. rotulià, molèsties musculars, dolors en la zona del popliti, dolor lumbar, tendinitis de tibial posterior, fascitis plantars o tendinitis aquilia. En canvi, aquells que realitzen entre 32 i 64 km a la setmana acostumen a desenvolupar tendinitis d’Aquiles, fascitis plantars i fractures per sobrecàrrega. Els que fan entre 64 i 112 km a la setmana presenten problemes associats a la temperatura corporal com hipertermia o hipotermia, a més de distensions de adductors i ciàtiques. I ja per acabar, els maratonians d’èlit que corren entre 112 i 290 km per setmana presenten fractures per sobrecàrrega, distensions musculars agudes, ciàtica i fatiga per excès d’entrenament (sd. de sobreentrenament).
Lesionar-se és una de les majors pors amb la que viuen els esportistes ja siguin amateurs o elits, ja que suposa un xoc emocional important, un canvi d’hàbits i de rutines i l’inici d’una nova etapa on l’esportista a de prendre consciència del seu cos i rehabilitar-lo de la forma adequada, invertint temps, paciència, i fortalesa mental per a no desestabilitzar-se anímicament. Per tant, el millor és intentar evitar arribar a la lesió minimitzant els factors que ens condueixen a aquestes. Per exemple, errors en els entrenaments realitzant un quilometratge excessiu o una intensitat massa alta sense seguir el principi de la progressió de càrregues, terrenys molt monòtons sense canvis en la trepitjada que produeixen sobrecàrregues, escalfaments inadequats per la intensitat que requerirà posteriorment la sessió, calçat inapropiat o excessivament gastat, la mala nutrició o hidratació al llarg de les sessions, factors biomecànics del propi corredor com alteracions en la marxa, excès de supinació o pronació, dismetries de les extremitats inferiors, genoll varo o valgo…
Per tant, els nostres consells per a evitar lesions al córrer son, en primer lloc, seguir un nivell d'entrenament adequat, controlant bé la progressió de les càrregues de treball i respectant els dies de descans. En segon lloc, escollir un terreny que sigui adequat, intentant substituir l’asfalt per el terreny més tou sempre que puguem. En tercer lloc, utilitzar un calçat de bona qualitat i anar controlant el desgast de la sola. En quart lloc, començar l’activitat amb uns exercicis d’escalfament per a activar el cos i augmentar la circulació als músculs i articulacions. En cinquè lloc, hidratar-nos i nodrir-nos correctament durant l’activitat. I per últim i no menys important, sotmetres a un reconeixement mèdic esportiu si és el primer cop que volem començar a practicar el running.
Dra. Lidia Puyals Boix
Metge general. Màster en medicina de l’esport.
Fundadora de Endurancelab La Seu. Centre de medicina esportiva.
Col. Num. 2505315.
Σχόλια