DNF: quan no acabar una cursa també forma part del camí

hace 3 días

6 min de lectura

Aprendre a gestionar la frustració, acceptar les emocions i transformar un abandonament en una oportunitat de creixement.

En el món de l’esport de resistència, estem acostumats a parlar de marques, de rècords personals, de podis, de quilòmetres acumulats i d’objectius assolits. Ens agrada explicar les curses que acabem, els reptes que superem i els moments en què descobrim que som capaços d’arribar més lluny del que imaginàvem. Però hi ha una altra realitat, molt menys visible i de la qual potser hauríem de parlar més sovint: les curses que no acabem.

En l’argot esportiu, tres lletres resumeixen aquesta experiència: DNF, Did Not Finish. No acabar. Tres lletres que, de vegades, pesen molt més que tots els quilòmetres que hem recorregut.

Perquè abandonar una cursa no sempre significa simplement deixar de córrer. De vegades significa renunciar a mesos d’entrenament, a un objectiu que ens feia il·lusió, a una marca que perseguíem o a una oportunitat que creiem que no tornaria. I, quan hi hem invertit tant de temps, esforç i il·lusió, acceptar que no arribarem a la meta pot ser emocionalment molt difícil.

Quan la meta desapareix, apareixen les emocions

Darrere d’un DNF hi pot haver moltes causes: una lesió, un problema digestiu, una mala gestió de l’esforç, una deshidratació, unes condicions meteorològiques adverses, una decisió de seguretat o, simplement, un dia en què el cos no respon com esperàvem.

Però, independentment del motiu, la resposta emocional pot ser intensa.

Frustració, ràbia, tristesa, decepció, impotència, vergonya o fins i tot culpa. Podem qüestionar-nos si hem entrenat prou, si hem pres les decisions correctes o si realment estem preparats per afrontar aquell repte. De vegades, fins i tot podem sentir que hem decebut les persones que ens han acompanyat durant la preparació.

Aquestes reaccions són humanes. Quan un objectiu té un valor personal important, és normal que no assolir-lo ens afecti. El problema no és sentir frustració, sinó interpretar aquesta frustració com una prova que hem fracassat com a esportistes.

Un resultat no defineix la nostra vàlua, ni resumeix la nostra trajectòria, ni esborra tot el treball que hem fet fins a arribar a la línia de sortida.

També és important recordar que no tothom viu un DNF de la mateixa manera. Hi ha persones que necessiten parlar-ne immediatament i d’altres que prefereixen estar soles una estona. Algunes senten ràbia; d’altres, alleujament. I, en ocasions, totes aquestes emocions conviuen.

No hi ha una única manera correcta de reaccionar. Donar-nos permís per sentir el que sentim, sense jutjar-nos ni exigir-nos una recuperació emocional immediata, és el primer pas per gestionar l’experiència.

No cal buscar immediatament la part positiva

Sovint, davant d’un abandonament, apareixen frases com ara «no passa res», «ja en vindran d’altres» o «segur que n’has après alguna cosa». Són expressions que probablement neixen d’una bona intenció, però que, en un moment de decepció, poden fer que la persona senti que no té dret a estar trista.

De vegades, abans de buscar l’aprenentatge, necessitem acceptar la pèrdua de l’objectiu. Reconèixer que ens sap greu, que ens fa ràbia o que necessitem uns dies per pair-ho.

No cal convertir cada experiència difícil en una lliçó immediata. Tampoc no cal treure conclusions definitives sobre nosaltres mateixos quan encara estem emocionalment afectats.

Acceptar el que ha passat no significa resignar-se, sinó deixar de lluitar contra una realitat que ja no podem canviar per començar a decidir què en farem.

Amb una mica de distància, podrem analitzar l’experiència amb més perspectiva i menys autocrítica.

La importància de tenir un bon equip al darrere

En l’esport d’alt rendiment i, també, en l’esport amateur viscut amb molta exigència, acostumem a posar el focus en l’esportista. Però darrere de moltes preparacions hi ha una xarxa de persones que fan possible el procés: família, parella, amistats, entrenador, professionals sanitaris i, quan cal, psicòlegs de l’esport.

Aquest equip no és important únicament per arribar a la meta. També ho és quan no hi arribem.

La família i els amics poden oferir un espai segur on no calgui justificar-se ni demostrar res. A vegades, la millor ajuda no és donar consells, sinó escoltar, acompanyar i respectar els silencis. Una abraçada, una conversa sense judicis o recordar-nos que continuem sent la mateixa persona independentment del resultat poden tenir molt més valor que qualsevol explicació tècnica.

L’entrenador, per la seva banda, té un paper fonamental en l’anàlisi posterior. Pot ajudar a diferenciar allò que depenia de nosaltres d’allò que no podíem controlar, revisar la planificació, identificar possibles errors i establir nous objectius. És important que aquesta conversa no es converteixi en un judici, sinó en una oportunitat per entendre què ha passat.

Els professionals sanitaris també poden ser determinants quan l’abandonament està relacionat amb dolor, lesió, malestar físic o altres problemes de salut. Escoltar el cos i prioritzar la seguretat no és una mostra de feblesa: és una part essencial de l’entrenament i de la continuïtat esportiva.

I, finalment, hi ha situacions en què el suport d’un psicòleg de l’esport pot marcar la diferència. Quan la frustració és molt intensa, quan la por a tornar a competir ens limita, quan el resultat afecta de manera persistent l’autoestima o quan ens costa desconnectar de l’autocrítica, disposar d’eines psicològiques pot ajudar-nos a recuperar la confiança i a construir una relació més saludable amb l’esport.

Demanar ajuda no significa no ser prou fort. Significa entendre que la salut mental també forma part del rendiment.

Transformar el DNF en aprenentatge

Quan les emocions més intenses han disminuït, arriba el moment de mirar enrere. No per buscar culpables, sinó per comprendre.

Podem començar amb algunes preguntes:

Què ha passat realment? Intentem distingir els fets de les interpretacions que n’hem fet.
Quins factors hi han influït? La preparació, el ritme, la nutrició, la hidratació, el descans, les condicions de la cursa o l’estat emocional previ.
Què depenia de mi i què no? No tot és controlable, i assumir-ho ens ajuda a evitar una responsabilitat excessiva.
Què puc modificar per a la pròxima vegada? Potser cal ajustar l’entrenament, practicar millor l’estratègia nutricional, aprendre a regular l’esforç o treballar la presa de decisions en situacions difícils.
Què he fet bé, malgrat no haver acabat? Potser hem sabut reconèixer un senyal d’alarma, hem pres una decisió prudent o hem estat capaços de continuar lluitant fins que ha estat necessari parar.

Aquesta última pregunta és especialment important. Quan una cursa acaba abans d’hora, tenim tendència a recordar només el resultat final i a oblidar tot el que hem fet correctament.

Un DNF també pot ensenyar-nos a escoltar millor el cos, a gestionar les expectatives, a ser més flexibles amb els objectius i a entendre que la preparació no sempre es tradueix en el resultat que esperàvem.

I, de vegades, l’aprenentatge més important no és tècnic. És descobrir com ens tractem quan les coses no surten bé.

La meta no és l’única mesura de l’èxit

Vivim en una cultura esportiva que celebra els resultats visibles. Les classificacions, els temps i les medalles són fàcils de compartir i comparar. En canvi, els dubtes, les renúncies i les decisions difícils sovint queden en segon pla.

Però l’èxit esportiu no hauria de mesurar-se únicament per la capacitat d’arribar fins al final. També hi ha èxit en saber prendre una decisió difícil, en respectar els nostres límits, en acceptar una derrota sense destruir la nostra autoestima i en tenir la capacitat de tornar-ho a intentar quan estiguem preparats.

Això no significa idealitzar l’abandonament ni deixar de perseguir objectius exigents. Significa entendre que l’exigència i l’autocura no són incompatibles.

Podem ser competitius i, alhora, saber parar. Podem tenir ambició i acceptar que no sempre controlarem el resultat. Podem estar decebuts per una cursa i continuar sentint orgull pel camí que ens hi ha portat.

Potser també hauríem d’aprendre a acompanyar millor els altres quan abandonen. A no preguntar immediatament què ha passat, com si haguessin de donar explicacions. A no reduir mesos de preparació a tres lletres. I a recordar que, darrere de cada dorsal, hi ha una persona amb les seves circumstàncies, les seves expectatives i els seus límits.

Tornar a la línia de sortida

Un DNF no necessita tenir una continuació immediata. No cal inscriure’s a una altra cursa l’endemà per demostrar que hem superat la decepció. De vegades, el millor pas és descansar, recuperar-se i deixar que l’experiència trobi el seu lloc.

Quan decidim tornar-hi, ho podem fer amb més informació, més experiència i una comprensió més profunda de nosaltres mateixos.

Perquè, al final, l’esport de resistència no ens ensenya únicament a suportar el cansament o a superar quilòmetres. També ens ensenya a conviure amb la incertesa, a gestionar la frustració i a acceptar que no sempre podem controlar el desenllaç, per molt que ens hàgim preparat.

Hi ha curses que ens fan créixer perquè les acabem. I n’hi ha d’altres que ens fan créixer perquè no les acabem.

La diferència no sempre és el resultat, sinó què en fem després.

I potser aquesta és una de les grans lliçons de l’esport: entendre que una cursa pot acabar abans d’arribar a la meta, però que el nostre camí com a esportistes continua molt més enllà d’aquell moment.

Perquè no som només les curses que guanyem, ni les marques que aconseguim, ni tampoc les curses que abandonem. Som tot el que hem viscut, tot el que hem après i la manera com decidim continuar.

I, de vegades, saber parar també és una manera de seguir endavant.